divendres

Sant Antoni robat


Fou després d'uns quants saqueigs quan el Sant reaparegué. Aquesta vegada era més petit, s'havia encongit o els veïns, cansats de gastar-se massa diners en reposar-lo, havien decidit posar-ne un de més petit. No ho sabem. El fet és que el Sant tornava a ser al carrer, i que s'havia empetitit.
Aquesta veritat es féu present davant els ulls dels fidels saquejadors que bramaven joiosos: Hi torna a ser!
Un any abans, i diverses altres vegades, els bramadors s'havien encarregat del  miracle de la desaparició del Sant i ara el veien altra vegada. Amb un posat tossut i ferm iniciaren un cant enmig del carrer.


Oh gran Sant, demanares llibertat
i ara tornes a ser un Sant empresonat.
Oh gran Sant, per tu no hi  ha barrot,
t'honorem com a un gran talaiot.

Posteriorment es procedí a provar d'alliberar el Sant per quarta vegada. Algú proposà substituir-lo per un senglar. Un petit comitè pensava en demanar rescat. Altres el regaren insistentment amb vi Can Paixano. Es cridà, bramant: Glòria al Déu Senglar, glòria a Sant Antoni robat, glòria a Sant Antoni empetitit, glòria als deixebles del porró alçat. Una processó espontània feu cap a algun lloc.



dimarts

Fugir. Oblidar.





Per oblidar va beure-s'ho tot. Va formar escamot amb els records i començà la fugida. Volia que d'un en un els eliminessin a les trinxeres. Fins a quedar-se sol, sense memòria. S'ho va beure tot amb la intenció de trobar les dreceres i es trobà camins gastats de pell arrugada. Els trepitjava, follat. Se'ls menjava fins a quedar ben tip. Banyat, amarat de fugides impossibles de recordar, i per oblidar més, també es va beure les dreceres i camins que havia trepitjat follat i que s'havia menjat fins a quedar ben tip. 
Tot, per deixar-se anar, per desprendre's, per afaitar la memòria de les pedres que esperen ser enfonades. Sense ni saber-ho, trepitjava el gas a fons, sense ni notar la força que feia amb els peus ni les llàgrimes que l'omplien per dins. Alguns dies, esmorzant, mastegava l'Anar i el Tornar.
L'Anar i el Tornar van sempre beguts i només es parlen en el breu instant en que es creuen. Quasi no tenen temps ni de saludar-se i molt menys, de seure a fer unes escopinyes un migdia. No parlen entre ells, l'Anar i el Tornar, no es coneixen. Es saluden breument i cadascú continua el seu camí amb la pressa del qui té por de ser empalat si s'entreté. Com suen, déu meu, l'Anar i el Tornar. Tot el dia tresquen amunt i avall.

I va ser per oblidar, sense saber-ho, perquè qui oblida no té rancúnia, que va fer-ne fum, de totes les teories. Les grans teories que mai havien trepitjat un cos masegat per la fam, que mai havien caminat per la platja esquinçades pel ganivet fred dels records. - La sopa, ben calenta, a l'estiu, refresca -
Sóc una fàbrica en ple rendiment, una muscleria un dissabte al migdia, una Moreneta. I m'adoro i m'odio i m'escupo i vull viure més.

Admirava als fugissers en fugida, els grisos, els gos-com-fuig, les mirades. - De quin color tenc els ulls? - Te'ls pinto. Te'ls pinto com els veig, si vols. Te'ls pinto igualment encara que no vulguis perquè ja te'ls he pintat tantes vegades que no sé ni com són. Cada vegada diferent. Cada vegada em fuig el record. Deixa'm mirar com els tens, va.

Ploro, en fugida, només quan plou. No cal que tothom ho sàpiga. Vas o tornes? No, ni vaig ni torno. Ploro. Ploro, mecagon la puta. Ploro perquè em fot mal a dins, ploro matèria i coses que es confonen amb les gotes de pluja que em piquen la cara mentre fujo. A vegades, fujo lent. Tu potser dorms i jo no puc perquè estic ocupat oblidant-ho tot o provant de ser lliure o adorant a un déu fals.
Per oblidar, s'ho va beure. No espantava els mosquits quan li xuclaven la sang. Es llepava o s'hi posava saliva. Et llepava a tu, ferida. Et mirava a tu, ferida, mentre em deixava anar barranc avall. T'estimava ferida. Ferida, maca, té, un porró de clara. Beu, oblida, fem un escamot tu i jo, i fugim, ferida, fugim. Cap a la Mola o així.





Transcendència:






Avui he hagut de retallar la que fou la meva camisa predilecta. Ja tenia estrips i i m'anava un pèl petita de la panxa, allí on els botons aguanten més tensió del compte i la tela s'estira fent de subjecció de la panxa. La camisa preferida m'ha durat prou temps. Al principi només me la posava per mudar, per anar als llocs on representa que s'ha de quedar bé. Després me la posava per anar a aquells llocs on tothom va vestit igual per cridar poc l'atenció. Al cap d'un temps me la vaig començar a posar per sortir alguna nit o per anar a sopar. Trobava que m'esqueia bé, el seu tall em feia semblar elegantíssim. Discret, interessant, i ben format. Cal dir que la camisa quedava ben posada ella sola, jo no hi contribuïa gairebé en res. Me l'havia de posar sense samarreta a sota, això sí. Així la meva personalitat més encantadora traspuava per les costures i els porus d'aquella segona pell.
Últimament la tensió panxívola ha augmentat, i és que les rentadores i els detergents fan molt mal a la roba i l'encongeixen per la part de la cintura. Tenint en compte els estrips, les tensions, i la degradació absoluta de la camisa que ella sola ho feia tot, l'he agafada i, mirant una mica de reüll, n'he fet draps.









M'enredo





Avui m'enganyo, m'imagino que m'estimes
i que sopem espinacs com aquell dia
que ens vam inventar la nit.

Avui m'enganyo, m'enganxo a un record borrós
que vola pel cel de les coses que no han passat
i ens visiten d'improvís una suau tarda d'estiu.

Avui m'encego, i t'imagino meu del tot
esgarrapant parets de somnis que guardaré
al calaixet de les veritats que són mentida.
I per un dia m'imagino que m'estimes,
i que fem un pa amb tomàquet i pernil,
i que obres un quinto amb la sabata,
i que em dónes la mà en un portal.

I per un dia jo m'invento que t'espero
i que anem a la platja o a sopar
i que el temps ens passa d'aquella manera
i que ho sabem i que la vida és un instant.

Avui m'encego, i t'imagino meu del tot
esgarrapant parets de somnis que guardaré
al calaixet de les veritats que són mentida.
Avui m'enganyo, m'enganxo a un record borrós
que vola pel cel de les coses que no han passat
i ens visiten d'improvís una suau tarda d'estiu.

Avui m'enganyo, m'imagino que m'estimes
i que sopem espinacs com aquell dia
que ens vam inventar la nit.
I per un dia sóc feliç.






dilluns

Txef!


Sentiments com cireres
escampades per terra.
M'aixafen els que deixen
petja al terra. Rebenten
sota el pes del peu imprès.
Sentiments que m'empasso
amb pinyol. I em quedo
al sotabosc 'per si el focs'.
Em rabejo en l'esgarrinx
que jo et faré. I m'estic
ben quiet a la penombra.
Sensacions de colorins
i de ser sense confins.
Pors d'animal que sap matar.

dijous

Ferments:






De la por en farem garnatxa. Ens la beurem. Després, posarem els trastos vells en una pila i li fotrem foc. Praxis ultraviolenta contra objectes inanimats. Seguirem bevent licors variats i de tots els tipus per celebrar el que celebrem, cadascú lo seu. Això sí, ho celebrarem de veritat.

De la por en farem el nostre indi apatxe, la nostra bèstia resistent, el nostre tòtem. Portem la cara pintada amb colors de guerra, hem desenterrat la destral dels malsons i tenim la pipa a vessar d'herba.

De la por en farem beuratges fets de virtualitat premsada, de suc de pinyols que ens faran créixer arbres dins el cap. Tothom en posició d'atac. Els porrons alçats, les ànimes brutes, i alguna ampolla de xampany.


diumenge

Neteja:




Entre els coixins del sofà
hi ha trossets de tu i de mi.
Entre els coixins del sofà
hi ha les molles d'aquell pa.

Entre els familiars replecs
passo els dits buscant les claus
i m'hi trobo les rialles
amagades entre els traus
que surten fent espetecs.

Arrapat a la paret,
m'hi enganxo, no em moc,
no respiro, em faig estret
per quedar-me instal·lat
dins el teu menjadoret.

- prometo no molestar,
juro que no ho notaràs -

Dins un calaix m'hi he trobat
mil rialles i unes claus,
i clavada a la paret
un poc de felicitat
que ha sortit a fer un passeig
per la rambla dels teus traus.

Em regiro les butxaques
i m'hi torbo un tros de trist
que no sap si vol o dol
ni què vol per esmorzar

Entre els coixins del sofà
hi ha trossets de tu i de mi
Entre els coixins del sofà
hi ha les molles d'aquell pa

Entre els familiars replecs
passo els dits buscant les claus
i m'hi trobo les rialles
amagades entre els traus
que surten fent espetecs.

Fem muntanyes de llençols
terratrèmols, valls, avencs.
Compte en passar la mà
entre els coixins del sofà!